Trencanous

Aquest missatge, se sortirà una mica del cànon, ja que començaré amb una mica de pseudo-filosofia, i acabaré amb una mica de pseudo-crítica a un ballet.
El 'motto' de les nostres accions acostuma a ser l'interès, o bé l'obligació. L'obligació pot ser real (com haver d'anar al jutjat per qüestions de feina) o, com passa més sovint, auto-imposada. I és que els deu manaments de Moisès se'ns van quedar curts, i a tots ens agraga acumular'hi uns quants més, en un afany interminable per quadricular-nos l'existència. Un d'aquests manaments que a mi em ronda pel cap, és aquell que la cultura és bona i que hauria de passar-m'hi tot el temps lliure dedicat a aquesta. Que l'art és una noble manera d'esbarjir-se, i que aprenent-lo un es cultiva com a persona. Ademés, quan em topo amb algú que coneix algun dels "clàssics" que ignoro, sembla que sigui tonto del cul.
Aquest dissabte, vaig a anar a veure el Trencanous de Tchaikovsky, i ho vaig fer per obligació auto-imposada. Tot i que em coneixia la música, mai no l'havia vist interpretada en directe i, el que és pitjor, no havia vist mai cap ballet al teatre (sí, sí, sóc un "peazo isnorante" de la pitjor mena). En aquesta ocasió, ens visitava el ballet de Moscou, dirigit per algú que, segons l'anunci del teatre, era l'òstia. I clar: entre que no havia anat mai al ballet i que era el de Moscou (diuen que el millor del món mundial), el manament corresponent va activar una cadena d'accions que va em va fer anar.
Ara hauria de dir que va ser "tremendu" (com diem els de Tarragona), que els ballerins es movien com si fossin lleugers coloms en vol suau, o com estels que juguen a l'amor amb el vent. Però la veritat és que durant la primera part em vaig quedar clapat, que no clapant (entre que acabava de dinar, la música de cambra i el llum tènue, ...). La segona part la vaig rebre amb els ulls oberts i em va semblar que el ballet és un art per gent feliç. Els protagonistes no paraven de saltar i era com, si ballant, poguessin alleugerir el pesar de la vida (en frase robada a Julián Marías). Tot i això, no crec que torni a anar a un ballet fins d'aquí a molt de temps (ja que passaran uns quants anys fins que no se'm torni a activar al cervell l'ordre que he d'anar a un). Qui sap, potser és per allò que acabo d'escriure, que el ballet és un art per gent feliç.