Fonamentació de la metafísica dels costums - Kant

Emmarcada en la coneguda com època crítica en l’obra de Kant, la Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) (a partir d’aquest punt em referiré a aquest obra com la Fonamentació)   se situa a cavall entre la Crítica de la raó pura (1781) i  la Crítica de la raó pràctica (1788). En la més antigues de les tres Kant tracta les condicions generals de la raó pura i entre la Fonamentació i la més moderna la dimensió pràctica de la mateixa raó (la raó pura pràctica, que conjuntament amb la raó pura especulativa o teòrica, conforma la raó pura), el que es pot anomenar també la crítica de la moralitat. En aquest context de crítica pràctica, la qüestió central a la que Kant fa front amb la Fonamentació és: ¿com és possible l’imperatiu categòric en tant que proposició pràctica sintètica a priori?; i tot i que es planteja en el prefaci justificar també la unitat de la raó pura pràctica amb la raó pura especulativa, pas necessari per emprendre una metafísica dels costums, sabem que necessitaria escriure la Crítica de la raó pràctica per aconseguir-ho. La particularitat de la Fonamentació respecte la Crítica de la raó pràctica radica en el seu caràcter mixte, doncs s’hi troben tant elements d’una crítica de la raó pura pràctica com elements d’una metafísica dels costums.

En la primera secció Kant aborda el trànsit del coneixement moral ordinari al filosòfic, analitza la bondat natural, mitjançant el valor moral i el deure; presenta l’imperatiu categòric com a llei moral; i justifica la necessitat del trànsit esmentat. En la segona secció Kant tracta el trànsit de la filosofia moral popular a la metafísica dels costums; aquesta part esdevé el cos central de l’obra on es desenvolupa la llei moral per mitjà de l’imperatiu categòric i on apareixen alguns elements que es podrien considerar part d’una metafísica de les costums. En la tercera secció parla del trànsit de la metafísica dels costums a la crítica de la raó pura pràctica.