¿Y qué más?

Es difícil ir un poco más allá de lo somero, de lo habitual, de lo superficial en nuestras disertaciones. Cuesta atreverse a atravesar esa puerta que, al acabar de desarrollar un argumento se cierra, como si no hubiera más que añadir o matizar, como si nuestro argumento hubiera sido perfectamente expuesto, o estirado hasta sus límites, o ponderadas y analizadas todas sus consecuencias. Al discurrir sobre algo, no solemos pregutarnos ‘¿y qué más?', sino que nos quedamos tranquilos y aligerados tras la primera aproximación o pincelada a cualquier tema que nos haya cruzado la mente. No nos atrevemos a indagar más allá, ni a abandonar la zona donde nuestra mente encuentra el confort y el reposo. Negamos, sistemáticamente, cualquier intento, voluntad y ápice por llegar, por buscar, por indagar tras la primera impresión u opinión sobre nuestras conjeturas. Nos conformamos con la primera y rápida impresión, que suele estar impregnada y teñida por nuestros prejuicios y creencias preestablecidas, y no permitimos el lento, elaborado y completo desarrollo de ideas, de pensamientos. Es como si, para pintar una pared, vaciásemos de una vez el balde de la pintura en la pared, en lugar de pasar la brocha por todos y cada uno de los rincones de la pared, una vez, o más si hacen falta.

Este mensaje, de forma más extensa y menos chabacana, se expone en el primer volumen de 'Tu rostro mañana'.

Fonamentació de la metafísica dels costums - Kant

Emmarcada en la coneguda com època crítica en l’obra de Kant, la Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) (a partir d’aquest punt em referiré a aquest obra com la Fonamentació)   se situa a cavall entre la Crítica de la raó pura (1781) i  la Crítica de la raó pràctica (1788). En la més antigues de les tres Kant tracta les condicions generals de la raó pura i entre la Fonamentació i la més moderna la dimensió pràctica de la mateixa raó (la raó pura pràctica, que conjuntament amb la raó pura especulativa o teòrica, conforma la raó pura), el que es pot anomenar també la crítica de la moralitat. En aquest context de crítica pràctica, la qüestió central a la que Kant fa front amb la Fonamentació és: ¿com és possible l’imperatiu categòric en tant que proposició pràctica sintètica a priori?; i tot i que es planteja en el prefaci justificar també la unitat de la raó pura pràctica amb la raó pura especulativa, pas necessari per emprendre una metafísica dels costums, sabem que necessitaria escriure la Crítica de la raó pràctica per aconseguir-ho. La particularitat de la Fonamentació respecte la Crítica de la raó pràctica radica en el seu caràcter mixte, doncs s’hi troben tant elements d’una crítica de la raó pura pràctica com elements d’una metafísica dels costums.

En la primera secció Kant aborda el trànsit del coneixement moral ordinari al filosòfic, analitza la bondat natural, mitjançant el valor moral i el deure; presenta l’imperatiu categòric com a llei moral; i justifica la necessitat del trànsit esmentat. En la segona secció Kant tracta el trànsit de la filosofia moral popular a la metafísica dels costums; aquesta part esdevé el cos central de l’obra on es desenvolupa la llei moral per mitjà de l’imperatiu categòric i on apareixen alguns elements que es podrien considerar part d’una metafísica de les costums. En la tercera secció parla del trànsit de la metafísica dels costums a la crítica de la raó pura pràctica.

Desobediencia civil y otros escritos - Henry D. Thoreau

Henry D. Thoreau empezó a escribir sus Diarios (publicados integramente en 1906 en 16 volumenes) al finalizar sus estudios en Harvard. De ahí salen todos sus escritos (incluso sus obras más extensas, como Walden o la vida en los bosques o Una semana en los ríos Concord y Merrimack). La edición que tenemos entre manos, a cargo de Juan José Coy, recoge cuatro de los muchos escritos que Thoreau extrajo: Una vida sin principios, Desobediencia civil, La esclavitud en Massachusetts y Apología del capitán John Brown. El primero es una declaración de principios y los otros tres muestran la evolución del pensamiento de Thoreau des de la resistencia civil o moderada rehusando pagar impuestos hasta la exhortación a la rebeldía abierta contra el Estado como tal.

Nos regala reflexiones como estas:

"Si un hombre pasea por el bosque por placer todos los días, corre el riesgo de que le tomen por un haragán, pero si dedica el día entero a especular cortando bosques y dejando la tierra árida antes de tiempo, se les estima por ser un ciudadano trabajador y emprendedor"
"Yo creo que no hay nada, ni tan siquiera el crimen, más opuesto a la poesía, a la filosofía, a la vida misma, que este incesante trabajar"
"No contrantes a un hombre que te hace el trabajo por dinero, sino a aquél que lo hace porque le gusta".
"Eso que llaman política es algo tan superficial y poco humano que en la práctica nunca he reconocido que me interesara."
"Hay leyes injustas. ¿Nos contentaremos con obedecerlas o intentaremos corregirlas y las obedeceremos hasta conseguirlo? ¿O las transgrediremos desde ahora mismo?"
"No vine al mundo para hacer de él un buen lugar para vivir, sino a vivir en él, sea bueno o malo. Un hombre no tiene que hacerlo todo, sino algo, y debido a que no puede hacerlo todo, no es necesario que haga algo mal."

En mi opinión, de lectura obligatoria en estos tiempos de crisi y paro.

L'origen de la idea de Déu segons Douglas Adams

Ja que acabo de parlar del llibre de'n Douglas Adams, i feia poc discutíem sobre l'existència de Déu, aquí deixo aquest missatge sobre com es va originar la idea de Déu, segons el mestre anglès:

42

No acostumo a recomanar llibres ja que, la majoria de vegades en què m'han recomanat un, no me l'he pogut acabar. Fins i tot aquí, en aquest fòrum on, de tant en tant, comento algun llibre, em limito a donar la meva opinió sobre l'esmentat, però no incloc frases del tipus "de lectura obligatòria" o "llibre recomanat".
En canvi, la Hitchhiker's Guide to the Galaxy de'n Douglas Adams, em veig obligat a recomanar-la a tothom ja que, possiblement, es tracta del millor llibre del segle XX. No és que acabi de descobrir el llibre del Sr. Adams, ni que l'hagi acabat de llegir recentment, si no que, arran d'uns videos que estava buscant m'he topat amb gags o frases del llibre i m'he enrecordat de quan el llegia.
És un llibre on no es para de riure, de pincipi a fi. Ademés, té la gran virtut que es pot obrir una pàgina a l'atzar, sigui la que sigui, i començar a llegir, i no parar de riure. És un llibre que també reflexa la filosofia de'n Douglas, que va ser, possiblement, l'ateu amb major sentit de l'humor que hagi conegut mai. De fet, el títol d'aquest missatge, 42, està relacionat amb el sentit últim de la vida, segons els personatges del llire, però no desvetllaré cap altre informació, per no espatllar la sorpresa als lectors nous.

What keeps mankind alive ? Weill/Brecht (1928)

You gentlemen who think you have a mission

To purge us of the seven deadly sins

Should first sort out the basic food position

Then start your preaching, that’s where it begins

You lot who preach restraint and watch your waist as well

Should learn, for once, the way the world is run

However much you twist or whatever lies that you tell

Food is the first thing, morals follow on

So first make sure that those who are now starving

Get proper helpings when we all start carving

What keeps mankind alive?

What keeps mankind alive?

The fact that millions are daily tortured

Stifled, punished, silenced and oppressed

Mankind can keep alive thanks to its brilliance

In keeping its humanity repressed

And for once you must try not to shriek the facts

Mankind is kept alive by bestial acts

In Waits' "orphans" great album, first track of the third CD. Lyrics by Brecht, a poem. Music adapted by Waits from Weill. All together makes a great composition that put myself thinking terrifically about where mankind is taking the world, responsibility of all of us. As a conclusion get a big image of ethernal confrontation between pessimism and constant fighting for changing, but at the end , badly, no way out.

Trencanous

Aquest missatge, se sortirà una mica del cànon, ja que començaré amb una mica de pseudo-filosofia, i acabaré amb una mica de pseudo-crítica a un ballet.
El 'motto' de les nostres accions acostuma a ser l'interès, o bé l'obligació. L'obligació pot ser real (com haver d'anar al jutjat per qüestions de feina) o, com passa més sovint, auto-imposada. I és que els deu manaments de Moisès se'ns van quedar curts, i a tots ens agraga acumular'hi uns quants més, en un afany interminable per quadricular-nos l'existència. Un d'aquests manaments que a mi em ronda pel cap, és aquell que la cultura és bona i que hauria de passar-m'hi tot el temps lliure dedicat a aquesta. Que l'art és una noble manera d'esbarjir-se, i que aprenent-lo un es cultiva com a persona. Ademés, quan em topo amb algú que coneix algun dels "clàssics" que ignoro, sembla que sigui tonto del cul.
Aquest dissabte, vaig a anar a veure el Trencanous de Tchaikovsky, i ho vaig fer per obligació auto-imposada. Tot i que em coneixia la música, mai no l'havia vist interpretada en directe i, el que és pitjor, no havia vist mai cap ballet al teatre (sí, sí, sóc un "peazo isnorante" de la pitjor mena). En aquesta ocasió, ens visitava el ballet de Moscou, dirigit per algú que, segons l'anunci del teatre, era l'òstia. I clar: entre que no havia anat mai al ballet i que era el de Moscou (diuen que el millor del món mundial), el manament corresponent va activar una cadena d'accions que va em va fer anar.
Ara hauria de dir que va ser "tremendu" (com diem els de Tarragona), que els ballerins es movien com si fossin lleugers coloms en vol suau, o com estels que juguen a l'amor amb el vent. Però la veritat és que durant la primera part em vaig quedar clapat, que no clapant (entre que acabava de dinar, la música de cambra i el llum tènue, ...). La segona part la vaig rebre amb els ulls oberts i em va semblar que el ballet és un art per gent feliç. Els protagonistes no paraven de saltar i era com, si ballant, poguessin alleugerir el pesar de la vida (en frase robada a Julián Marías). Tot i això, no crec que torni a anar a un ballet fins d'aquí a molt de temps (ja que passaran uns quants anys fins que no se'm torni a activar al cervell l'ordre que he d'anar a un). Qui sap, potser és per allò que acabo d'escriure, que el ballet és un art per gent feliç.